Dystopia Poster
Dystopia, de Juan Pablo Mendiola (2016)

“Sé què necessites. Un lleu balanceig. Un xicotet impuls que et pose en moviment.”

Un fragment d'una habitació inacabada, enmig de cap lloc. Un Ford Escort de l'84 a la carretera, de nit, sense una destinació final. La sortida d'un bar de karaoke. Tres espais, tres històries que s'intersequen per construir un trencaclosques format només per dos personatges. Ens endinsem en un laberint emocional on la memòria, la realitat i la ficció estan en constant lluita. Els nostres personatges també estan en construcció. Què fas quan creus que vius en un present que no et pertany?

Ens embarquem en un viatge en busca d'una realitat ideal. Amb paraules del seu autor, "l'espectacle demostra la nostra necessitat de construir una realitat paral·lela quan tot el que ens envolta s'esfondra, quan el nostre present sembla un futur distòpic del nostre passat."

Una història sobre la por de prendre decisions i la necessitat de fer-ho perquè alguna cosa canviï. La noia dels teus somnis s'escapa i decideixes no fer res.
Un cop i un altre.

DYSTOPIA s'endinsa en la recerca d'un llenguatge únic on la dramatúrgia, la dansa, el cinema en directe i la video-mapping es creuen per donar forma a aquest trencaclosques escènic amb un final sorprenent.

dramaturgia / direcció / videoescena
Juan Pablo Mendiola
intèrprets

Cristina Fernández Pintado / Àngel Fígols
coreografia
Cristina Fernández Pintado
ajudant de direcció
Joan Ballester
música / espai sonor
Damián Sánchez
escenografia
Los Reyes del Mambo
disseny de vestuari / caracterització
María Almudéver

disseny d'il·luminació
Manuel Conde
motion graphics
José Ábalos / Laura Cuello
disseny / programació de sistema de vídeo
Manuel Conde
tècnics audiovisuals de gira
Manuel Conde / Juan Pablo Mendiola
disseny de cartell / programa
Assad Kassab
fotografia
Jordi Pla
enregistrament de vídeo
José Ábalos / Laura Cuello

distribució nacional
A+ Soluciones Culturales
disseny de producció
Margarita Burbano
producció
PanicMap
amb el suport de
Las Naves - Espai d’Innovació i Creació 
IVC - Institut valencià de Cultura
INAEM - Ministerio de Cultura y Deportes
Àrea de Cultura - Ajuntament d'Alboraia
Ajuntament de València
agraïments
Blanca Torres / Flavio Burbano / Ana Campos

  Festivals i fires

  • MADFeria 2017

  • Escena Abierta Burgos 2017

  Premis i Esments

  • Finalista Premi AAPV '17 - Millor Interpretació Femenina (Cristina Fernández)

Reviews

Mendiola crea un espectacle on el teatre, la tecnologia i la coreografia s'uneixen per buscar noves formes d'expressió. El resultat sovint és d'una bellesa sorprenent, similar a una peça d'art vídeo. Aquella paret de la casa que es craquela i es descama, aquell cap que es multiplica, la seva dansa sobre aquelles equacions matemàtiques projectades amb llum, o la pintura de Dalí ("Una noia mirant el mar") que muta i es transforma. Mendiola no utilitza aquests recursos de manera formalista, sinó com un mitjà per parlar de la nostra inestabilitat. I, naturalment, per assenyalar l'estètica que pot expressar-ho, una estètica quàntica que sembla ser un dels llenguatges del nostre temps.

(…) La feina interpretativa exigida per aquest dispositiu és substancial, i tant Cristina Fernández com Àngel Fígols estan a l'altura del repte. Això significa un buidatge físic i mental, una tensió que està molt ben resolta per ambdós actors. En Mendiola, la tecnologia i el teatre són un, especialment perquè sap que la tecnologia, a través de la sublimació de l'imaginari (la ciència també forma part de la imaginació, com succeeix a les millors ficcions del nostre temps), qüestiona idees culturalment institucionalitzades com el temps, l'espai, la identitat o la realitat. Una proposta potent.

Óscar Brox
(Revista Détour)

Amb "Dystopia", Mendiola i PanicMap han creat un petit espectacle teatral per reflexionar sobre la plasticitat del Jo, els seus límits i les seves contradiccions, en un món contemporani acostumat a trobar a la tecnologia el millor mitjà per expressar qualsevol tipus de pensament, des del més significatiu fins al més trivial.

D'aquest desafiament cognitiu, tan estimat pels experiments metanarratius, neix una representació que utilitza eines i nous formats de manera intuïtiva i retinguda, donant a l'audiència l'autoritat per discutir els límits i el context d'aquest món de repeticions, buits i ansietat en què estan immersos els personatges. És un viatge als profunds del pensament on són els cossos dansants i les paraules encadenades els que il·luminen el camí.

Juan Pablo Mendiola no només ha escrit un text audaç i intel·ligent, sinó que també ha dirigit una producció coherent i extremadament precisa, exacta en la seva execució. És a dir, juga amb elements i mitjans amb una mestria absoluta, muntant imatges amb paraules i llenguatge corporal.

L'espectacle funciona com una representació que sorprèn amb la màgia que transmet. Les projeccions es barregen amb la realitat, creant il·lusions espacials i escenogràfiques que dialoguen amb els conceptes d'espai/temps que serveixen com a fil conductor.

Des d'aquesta perspectiva, "Dystopia" proposa la reflexió eterna del teatre des d'Aristòtil fins a l'actualitat. L'autor es planteja les propostes d'Einstein i Stephen Hawking, les teories de la relativitat i els forats negres des d'un punt de vista filosòfic i social. Els records sobre records, i aquests records sobre altres records - fins a l'infinit - representen la confusió o la confluència entre el que ha passat, el futur i la realitat.

La ment humana amaga una complexitat sublim que ens porta a analitzar tot allò que no podem entendre. En la producció de Juan Pablo Mendiola, "Dystopia," el protagonista creu que la vida en què està immers és res més que una realitat paral·lela a una altra existència que es desenvolupa de manera completament diferent. O potser no; o potser hi ha punts comuns entre ambdues, i es troba atrapat just en aquell punt on no pot discernir quins moments són reals i quins han estat alterats per la seva memòria.

(...) Mitjançant el video mapping (a càrrec de Manuel Conde), per exemple, l'espai pren forma o, per contra, es despulla de qualsevol aparença de lògica. També, les imatges de vídeo en directe (les escenes del viatge amb cotxe, per exemple) aporten a la producció la sensació d'assistir a una realitat dual. Cristina Fernández i Angel Fígols són meravellosos i naveguen amb igual èxit pels diferents llenguatges que es presenten a l'escenari. Hi ha moments en què, mitjançant la dansa (la coreografia és de Fernández), realment es transformen en una altra persona. Una proposta més que suggerent que posa a prova la racionalitat de l'espectador.

Vanesa Martínez Montesinos
(afandeplan.com)

Mitjançant la dramatúrgia, la tecnologia, la dansa i els recursos cinematogràfics deliberadament, ens submergeixen en un bucle on el protagonista intenta construir una realitat ideal, creient que és tan fàcil com rebobinar una cinta i enregistrar-la en un nou intent.

[…] Aquesta distòpia no parla de les conseqüències de projectar societats utòpiques, sinó de la construcció del futur d'un individu que intenta reparar un present fet a trossos.

L'ús de la tecnologia pel director és excepcional, perquè la seva prioritat no és només que sigui una experiència visual - que ho és - sinó perquè la converteix en una eina potent al servei de la creativitat i l'emoció. Mendiola aconsegueix integrar aquests recursos com una part molt notable de l'amalgama deliciosa i desordenada que és el seu text.

I la sensació que queda al final és que el director ha sabut molt bé què explicar amb paraules, què explicar amb el cos i què explicar amb el suport de la tecnologia. Em repetiré i ho diré de nou: l'ús de la video-mapping a Dystopia és impressionant, tant visual com narrativament.

J. Vicente Peiró
(Las Provincias)

Cristina Fernández i Àngel Fígols, amb els seus gestos, paraules, moviments i cant, amb l'ajuda de Damián Sánchez (música i espai sonor) i Manuel Conde (il·luminació i video-mapping), construeixen un laberint (o diversos) de records, emocions, sensacions; un món de somnis i desitjos fragmentats, d'ambigüitats, dubtes, repeticions i desviaments incerts, que culmina en un final inesperat. Però no revelarem la sorprenent conclusió.

Quan Àngel Fígols i Cristina Fernández pugen a l'escenari, la força magnètica del primer encontre dels personatges en aquesta distopia comença a envoltar l'audiència, molt aviat, com una espiral, ens arrossega cap a la ficció del contacte físic i mental dels entorns emocionals d'aquests personatges. A partir d'aquell moment, la narrativa es teixeix i s'interpreta amb paradoxes convergents i divergents a través dels recursos de les paraules, la dansa, la llum, la música, els objectes, els vestits, el cinema en viu i el video-mapping, de manera que sentim els diferents estats emocionals a la nostra pell i ossos com una veritat escènica.

La dramatúrgia i direcció de Juan Pablo Mendiola són sincrètiques, com no podria ser d'altra manera per enfrontar la comunicació entre llenguatges artístics tan diversos, tot i que per a ell aquesta complexitat podria ser l'hàbitat natural des del qual oferir-nos el seu teatre, i ho dic considerant la seva extensa formació com a actor, autor, director i el domini de la il·luminació i la tecnologia en la creació escènica, un camp que travessa com pocs altres.

Envia un missatge per rebre el dossier del projecte, la rider tècnica i informació ampliada.

Voldria accedir a la següent informació sobre Dystopia:

Accepta per rebre informació.

ivc
mislata
inaem
valencia